XAVIER PALAU ALTARRIBA – Cap de l’Oposició a la Paeria
A Lleida tenim un problema d’habitatge que cal afrontar amb ambició i responsabilitat. Després de reunir-me amb col·legis professionals i experts en matèria d’habitatge, compartim un diagnòstic clar: a Lleida calen més habitatges, però també cal actuar amb una estratègia àmplia, realista i adaptada a les necessitats de la ciutadania. Aquesta visió la vaig exposar fa unes setmanes a la sectorial sobre habitatge que vam celebrar a la Llotja. I és el compromís que assumeixo com a candidat i com a lleidatà: posar tots els meus esforços per activar el sòl disponible existent i, si cal, generar-ne de nou per impulsar la construcció de nous habitatges, especialment assequibles.
Ara bé, no n’hi ha prou amb construir. També cal rehabilitar. A Lleida necessitem una estratègia transversal per renovar els edificis existents i, alhora, regenerar els nostres barris. Calen rehabilitacions de qualitat que dignifiquin els espais residencials i els facin atractius per als lleidatans. Construir i rehabilitar han d’anar de la mà, i cal reconèixer la tasca de tots els professionals implicats en el sector.
Quan parlem d’habitatge, no parlem d’un problema teòric. Parlem de l’augment sostingut dels preus del lloguer en tots els barris. L’escassetat d’oferta i l’elevada demanda generen tensions greus. Per tant, hem de crear les sinergies i els mecanismes adequats per augmentar l’oferta d’habitatge, però sempre amb les garanties i la seguretat jurídica pertinents, tant per als propietaris com per als llogaters.
El problema es veu agreujat pel fet que Lleida no disposa d’un parc públic d’habitatge estructurat ni dimensionat per donar resposta a la demanda real. Hi ha col·lectius especialment afectats, com els joves, les famílies o la gent gran. I, al mateix temps, molts promotors privats no s’animen a tirar endavant projectes per les dificultats que els posen les administracions. És fonamental reduir traves burocràtiques, oferir seguretat jurídica i establir col·laboracions àgils amb l’administració. Sense això, el mercat continuarà bloquejat.
També hem de posar sobre la taula una realitat sovint ignorada: a la ciutat hi ha sòl sense ús. Tant en sòl públic com en parcel·les privades, hi ha espais que podrien destinar-se a habitatge, però que actualment estan bloquejats per manca de planificació, d’incentius o de col·laboració institucional. És inadmissible que aquesta inacció freni la resposta a una necessitat tan urgent.
A aquesta situació s’hi afegeix una excessiva burocràcia administrativa, demores exagerades en l’atorgament de llicències d’obra i d’ocupació, i una manca greu de coordinació entre departaments. Tot plegat frena el dinamisme promotor i també la rehabilitació d’edificis. És imprescindible una reforma profunda dels circuits administratius vinculats a l’habitatge.
No podem obviar, tampoc, un dels grans problemes que afecten la ciutat: l’okupació conflictiva. Acumulem nombrosos casos que generen problemes greus de convivència i inseguretat. Aquesta realitat impossibilita la regeneració de les zones més degradades, ja que, davant l’okupació d’immobles, no es poden dur a terme rehabilitacions globals ni enderrocar edificacions per tornar a construir habitatge nou de qualitat. Això condemna barris sencers a l’estancament i a la cronificació de la marginalitat. Seré inflexible amb l’okupació, perquè és incompatible amb qualsevol política d’habitatge seriosa.
Davant d’aquesta situació, proposo actuar mitjançant un protocol municipal específic per posar fi a l’okupació conflictiva, amb mà dura als delinqüents i reducció dels terminis de desallotjament. Cal defensar la propietat privada, el civisme i la responsabilitat social de les administracions envers les famílies vulnerables. No podem mirar cap a una altra banda quan el desordre impedeix el progrés.
Molts habitatges de les parts més envellides dels barris necessiten una rehabilitació urgent. Sovint, però, davant la manca de solucions als problemes estructurals, es duen a terme intervencions superficials. Aquestes actuacions, lluny de resoldre res, cronifiquen els problemes i consoliden habitatges que no reuneixen les condicions mínimes d’habitabilitat ni de confort. Això suposa una greu limitació per a la qualitat de vida dels residents, i també una oportunitat perduda per transformar els barris afectats. Per això, aposto per rehabilitacions de qualitat i amb visió a llarg termini.
Els problemes d’habitatge no es resolen amb intervencionisme ni amb acumulació de condicionants, sinó amb estímuls, sòl i seguretat. I per això proposo cinc línies d’actuació clares. La primera, la construcció d’habitatge de protecció pública i assequible mitjançant col·laboració públic-privada, fent atractiu per als promotors el sòl disponible. La segona, un pla de rehabilitació per al Centre Històric i per a les parts més envellides de la resta de barris. La tercera, tolerància zero amb l’okupació il·legal. La quarta, fomentar el lloguer assequible mitjançant incentius fiscals per als propietaris particulars que posin habitatge al mercat amb condicions accessibles. I la cinquena, la màxima promoció i finançament de l’EMAU, perquè lideri l’activació efectiva del parc d’habitatge de lloguer protegit i social, mitjançant acords amb propietaris, compra directa o cessió temporal, i que impulsi accions de rehabilitació i gestió amb criteris viables.
Totes aquestes mesures necessiten una estructura de govern a l’altura del repte. Per això, el 2027 proposaré la creació d’una regidoria exclusiva d’habitatge, amb recursos, competències i lideratge per donar respostes reals a una necessitat urgent. No farem promeses buides, farem feina.
Llegeix la notícia complerta a la font d’origen al següent enllaç: Diari Segre 20/04/2025 Habitatge: propostes reals per a un repte urgent
